El principi del final

El principi del final

diumenge, 3 de març de 2013

PRESENTACIÓ DE LES JERC GRAMENET: 01.03.2013


Benvolguts,militants d’Esquerra i de les JERC, simpatitzants, amics, familia :
JA SOM AQUÍ !!!
Avui, presentem l’agrupació de les JERC a Santa Coloma amb l'objectiu de promoure l'independentisme juvenil local i alhora lluitar per unes perspectives de futur millors per al jovent de la ciutat.
Som els hereus d’aquelles juventuts que es van fundar l’any 31 i que encara a diu d’avui, 82 anys després, seguim lluitant i amb més salut que mai.
82 anys que ens donen un llarg recorregut i un gran bagatge que ens fa ser la principal entitat juvenil d’aquest país. Durant aquests 82 anys no hem deixat de lluitar per assolir els nostres objectius nacionals i socials, sense concessions, sense mostrar feblesa i sense defallir. I tot això, amics, ens permet dir, sense cap mena de rubor, que ens converteix en les millors juventuts polítiques d’aquest país.
I ara, volem ser-ho també de la nostra ciutat, de Santa Coloma.
Ha arribat l’hora d’organitzar-nos per seguir lluitant, estem en un moment en què o lluitem pels nostres drets o perdrem tots els privilegis pels que els nostres pares i avis van lluitar.
Siguem conscients que:
sense Santa Coloma no hi ha revolució!
Santa Coloma també és Catalunya i vol participar activament tant en la millora de les condicions de vida de la seva gent com en el procés cap a la independència del nostre país.
I aquest serà el cavall de batalla de les JERC. Us en donem la nostra paraula i ens comprometem avui i aquí que treballarem de valent per tots vosaltres.
Santa Coloma porta anys adormida, pero es un poble viu, de gent dinamica i treballadora. D’aquella gent que va contribuir a la construcció d’aquest país i que amb el seu esforç, com deia, va assolir un estat del benestar del que en gaudim les generacions joves i que està en risc desaparèixer.
Des de les JERC treballarem per
·        no perdre cap dret,
·        per mantenir la igualtat i
·        per implantar la justicia social al nostre poble i al nostre país.
·        També treballarem per una educació i una salut públiques dignes,
·        I en definitiva, per tot allò que ens afecta i pel qual aquells qui ens van precedir, van dedicar-hi la vida. Ara ens toca a nosaltres fer.
Els joves d’ara els debem molt a les generacions anteriors i conscients del deute que tenim amb ells, des de les JERC ens serem els garants que a Santa Coloma seguirà havent-hi lluita.
·        Lluitarem contra les injustícies,
·        lluitarem contra l’opressió,
·        lluitarem contra les imposicions,
·        lluitarem contra les retallades dels nostres drets i sobretot,
·        lluitarem per trencar les cadenes d’un estat opressor que ens ofega.
Aquesta és la nostra herència i aquesta serà la nostra revolució. Ha arribat l’hora que els joves prenem el relleu, agafem el testimoni que els grans ens han precedit i continuem la seva lluita.

Com deia, Santa Coloma és un poble treballador, però és també un poble d’acollida. Aquí hi tenim cabuda tots, tant els nascuts aquí com els nascuts allà, aquells que parlem català però també aquells que parlem castellà. La barreja de cultures, és una de les nostres riqueses i volem seguir sent un poble integrador, sense exclusions, el poble de tots.
Des de les JERC volem integrar les dues Catalunyes, la oficial i la del poble. Volem acabar amb la Catalunya de l’stablishment i la Catalunya d’unes poques famílies burgeses. Volem girar la truita i fer de Catalunya, la Catalunya del poble. La Catalunya dels seus ciutadans, sense distincions.
L’àrea metropolitana també existeix i des d’aquí volem alçar la veu en defensa de pobles que, com Santa Coloma de Gramenet, han estat històricament oblidats, apartats i exclosos. Trenquem amb els tòpics.


Arribats a aquest punt, no puc continuar sense abans presentar a qui serem els integrants de les noves Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya a Santa Coloma.
Em perdonareu que no els hagi presentat abans però hem preferit en aquesta ocasió, fer-ho al revés. Les JERC no som un partit personalista i per tant ens movem per objectius, no pas per càrrecs. En aquest sentit per tant, era prioritari que coneguéssiu quines seran les nostres línies d’acció, que al final és allò que ens mou, independentment de qui les dugui a terme en cada moment.
Dit això, us presento:
L’Alejandro Ferrer, la Rebeca Alonso, el Joan Albert Ochando i jo mateixa, Verònica Naharro.
Estem aqui per dir-vos q posem la nostra feina a disposicio del poble. Volem apropar la politica al carrer, fer-la transparent, ser els veritables representants i altaveus de la veu del carrer..
Nosaltres en serem les cares visibles però no estarem sols. Avui, som aquí, no nomes nosaltres sino, tambe Jonathan Botello, Jenifer Garcia, Antonio Jabang, Vanessa Casado, entre d’altres que hem nascut a Santa Coloma, que hem viscut la lluita dels nostres pares i que som i formem part d’aquesta ciutat de la qual volem fer un lloc millor per a tothom per viure.
Serem dialogants amb totes les forçes politiques juvenils i volem sumar-nos al moment que el nostre Pais, Catalunya està passant. Santa Coloma de Gramanet, desde avui, se suma al projecte nacional per la independencia dels paisos catalans.
Buscarem els punts en comú amb tots els ciutadans igual que els hem buscat i trobat amb les JERC.
Aquells punts que tots anhelem, com som la llibertat, la democracia, el dret a decidir, a justicia social, la igualtat, la transparencia, i per sobre de tot, el benestar de la gent.
Tenim clar que la democracia no és només votar cada 4 anys, sinó poder fer arribar la nostra veu mitjançant consultes, en les que poguem decidir si volem o no volem prosperar, continuar endavant, prosperant i caminant cap a la democracia del S.XXI, aquella que encara esperem, aquella que no encaixa amb Espanya sinó amb Europa.


Avui per tant, les JERC agafem el timó, perquè no volem ser mesells i volem decir el nostre destí i el nostre futur. Per això plantarem cara a tots aquells que volen fer i desfer en el nostre nom.
Perquè nosaltres no tenim amo, no tenim rei i no tenim més pàtria que ELS PPCC!!
Lluitarem per la independencia dels paisos catalans, perquè és l’unica eina possible per a poder aconseguir els nostres propòsits. Però si som independentistes i això ho volem dir ben alt i que ens escolti tothom:
·        no és per molestar,
·        no és per portar la contrària,
·        no és per motius dogmàtics,
·        ni tampoc per trencar amb res ni amb ningú.
Som independentistes des del convenciment que podem ser bons veïns, bons companys i bons amics amb els nostres veïns; fins i tot seguirem tenint relacions comercials amb ells, però el que no podem ser més, és companys de viatge.
I per aconseguir aquest pròposit, Catalunya no se’n sortirà si no compta amb nosaltres, amb pobles, com deia abans, com Santa Coloma de Gramenet. Necessitem la vostra ajuda perquè encara hi ha moltes consciencies adormides i la nostra feina consistira en ser el despertador de totes elles. Els hem de fer veure que lluitar per un nou estat és, ja no el millor camí, sinó l’únic.
Des d’aquest moment, les JERC ens posem a disposició del poble, amb l’únic propòsit d’ajudar-nos els uns als altres, de formar grups de joves, organitzar-nos i lluitar per nosaltres, per tots.
L’unica cadena que ens lliga, es l’anhel de llibertat i l’anhel del benestar del poble català i especalment, del poble colomenc.
Volem que catalunya sigui el proper estat lliure i independent, integrat en la UE sense condicions, sense lletra menuda.
Avui obrim portes els gramenencs per treballar junts i des de les JERC posarem a la vostra disposicio totes les eines per poder caminar junts per aquest camí d’incertesa.
No sera un cami planer, pero ho aconseguirem!!
Ni Esquerra ni les JERC en tenim la clau, la clau del futur de catalunya la té el poble i per aixo el volem escoltar i volem que es pugui expressar lliurement en referendum!!
Volem poder votar i volem poder votar SÍ !!!

M’acomiado amb unes paraules que va dir l’Oriol Junqueras en el seu primer discurs com a President d’Esquerra:
Els catalans som el fruit de moltes derrotes i això ens fa ser la llavor de molts victories.
I jo afegeixo, que la nostra gran victòria, encara està per venir.
Moltes gràcies a tots i visquen les jerc!!!


dilluns, 2 de juliol de 2012

QUE PONE EN TU DNI??


Harta de escuchar, el típico: “que pone en tu DNI?” hoy me dispongo a escribir en castellano, para que todos lo entendáis el porque yo no soy española por mucho que lo ponga en mi DNI.

Ponte en el caso:
Naces, escribo en un papel: gilipollas número 53.658 T (DE TONTO ADEMAS)

Desde que naces y por imposición mía, te obligo a que lleves ese papel encima toda tu vida y es mas, que te identifiques como el número de gilipollas que te adjudiqué el dia que naciste, te guste o no.
Si no lo haces te multo, te dejo sin inscribirte a ningún lado, etc. Etc. Etc. Es decir te condiciono a no poder hacer nada si no llevas ese papel encima.

Tú que empiezas a vivir, estudiar, aprender y conocerte a ti mismo, empiezas a pensar: yo no me siento gilipollas, porque me pone en este papel que soy gilipollas?
Por que te lo han impuesto. No hay mas, lo digo yo y punto.
Tu no te sientes gilipollas pero haces vida con ese papel y a tu gente, le comentas:

Yo no me siento gilipollas, y tu?

Resulta que muchos de ellos, han nacido con ese papel, les han dicho eso, y bueno, es lo que hay, como suelo escuchar mucho, se resignan. Pues si, lo soy.

Otros dicen, oye yo soy gilipollas desde que nací y es mas, me siento orgulloso de ello, es mas, tu también lo eres, que pone en tu papel?

Tu sigues...pues que quieres que te diga, yo no me siento gilipollas. Y vives con ese papel con el que te han obligado a vivir, pero por contra libre en tu pensamiento y contento contigo mismo de saber que tu no eres gilipollas.

A tus amigos, allegados, familia e incluso algún que otro conocido se lo comentas.
Algunos lo entienden y aceptan, se sientan ellos como se sientan, otros no ven mas allá de que ellos son gilipollas porque nacieron con el papel de gilipollas y como no entienden tu forma de pensar, te tratarán como el gilipollas al cuadrado.

Otros son felices siendo gilipollas y entienden que tu felicidad sea no serlo. Conocerás a mucha gente y muchas formas de pensar, pero solo los que estamos abiertos a entender otras formas de pensar, lejos de lo que no pone en un papel, entenderemos que cada uno es feliz como quiere, vive su vida como quiere y se siente como quiere, lejos de lo que te impongan, te obliguen y/o te digan los demás.

Hay gente que nace en Madrid y se siente Andaluza, nadie les dice nada. Hay gente que nace en Cataluña y se siente marroquí. Todos lo entendemos.

Pero como decir que yo soy Catalana y no española desde los tiempos de Franco está muy mal visto, aún en el siglo XXI y por triste que parezca hay mucha gente que no acepta, entiende, comprende, ni deja a los que no se quieren sentir españoles en paz.

Ahora viene la pregunta...Y tu, porque no te sientes española? Si tus padres son de fuera!

Bien, pues es muy fácil la respuesta.

La cultura Catalana, es muy diferente (ni mejor ni peor) a la española. La lengua, la música, los bailes, la gente, e incluso las comidas catalanas me gustan.

El gazpacho, el flamenco, los toros, el ajo blanco, y un etc de cosas españolas no me gustan, y por preferir prefiero el catalán.

Ahora es cuando me dicen: si, pero tus padres, tu familia...

Cierto! Mis padres son de fuera, tengo familia fuera y tengo muy buenos amigos fuera, y a todos ellos les respeto sus gustos, prioridades y pensamientos.

El color preferido de mi madre es el verde y no por ello es el mío.

El equipo de futbol preferido de mi padre es el Real Madrid, y no por ello es el mío.

Puesto que soy otra persona, y tengo libertad para escoger, escojo lo que mas me gusta. Además he viajado y conocido otras culturas por lo que puedo decir desde el mas amplio conocimiento de todos ellos, que ME GUSTA MAS LA CATALANA.

Que no me guste algo PARA MI, no significa que no lo acepte para los demás. Allá cada uno con su vida y su elección.

En cuanto a la independencia...eso ya, es otro tema.
Pero todos estaréis de acuerdo en que la cultura catalana, es muy diferente a la española.
Y si no, para eso estamos, para compartir opiniones.


Nota: he escogido la palabra gilipollas como podía haber sido cualquier otra, pero quizás así impacte en tí al leerlo de la misma forma que lo hace en mí al escuchar: “ que pone en tu DNI?”


diumenge, 1 de juliol de 2012

Dignes d’admirar


Avui parlant de la gent que idolatrava, i recordant amb la meva amiga familiars que tenim i que malauradament ja no estan, hem recordat la historia dels seus avis.

El seu avi fa uns anys es va posar molt malalt, era al llit i escopia sang, no se sap com, ni d’on va treure les forces pero l’home un matí es va llevar del llit, va anar al banc a treure tots els seus diners i li va donar a la seva dona (avia de la meva amiga) li va dir:

- Guarda be els diners, jo em moriré avui, i sinó els tens tu, te’ls trauran.

Encara quan ho pensem, se’ns posa la pell de gallina, encara quan la seva avia ens ho recorda ens diu:

- Ell, va lluitar fins l’últim sospir per a que jo tingues tot.

I ara ella, ja jubilada i amb mil mals, cada dia es lleva del llit per anar a fer voluntariats, als hospitals, amb la roba i menjar per gent necessitada i nosaltres pensem:

Potser no puguem canviar el món, potser no puguem fer coses grans per a molta gent, però si que podem ajudar a uns quants, si que podem fer pels nostres i pels qui ho necessitin a prop nostre i això fem i farem.

Admirem lluny de gent famosa, persones tan properes com familiars nostres.

Admirem la força, la vitalitat, les ganes, pero sobretot l’amor dels nostres.

I pensem: sabem que hi ha moltíssima  mes gent així  al món pero també sabem que els qui fan mes soroll son els dolents.

Així que sí, idolatrem al seu avi, pero sobretot idolatrem i li fem veure a la seva avia, lo estimada i el gran exemple que es per a nosaltres.
Potser no siguin persones conegudes, potser no siguin persones grans als ulls de la gent, (i no em refereixo a l’edat)pero si que ho son i seràn sempre per a nosaltres.

Gracias Rosario.

dissabte, 30 de juny de 2012

Homenatge als meus followers


Avui m’ha donat per aquí. Era a la platja amb el meu cosí, recordant la tragèdia de fa dues setmanes, com tots recordareu, el suïcidi del meu amic David Andreu.

I m’ha vingut al cap, tot el recolzament per part de twitter, ara, dues setmanes desprès, que penso mes enllà del meu amic, em paro a llegir missatges rebuts i no us enganyaré...

SOMRIC. TORNO A SOMRIURE.

Em considero una persona alegre, però es cert, que vaig passar 5 dies horribles, desde dimecres 13 de juny que em vaig enterar de la noticia, fins diumenge 17, passant pel funeral dissabte que ni paraules tinc per descriure aquell moment.

Ara, que veig mes enllà del dolor d’aquells dies, descobreixo uns dies plens de paraules boniques, plens de missatges d’ànims, de histories, de persones que em coneixeu poc(o que ni tan sols em coneixeu en persona) i meu donat tot el vostre suport, i us puc dir, sincerament :

QUE US AGRAEIXO DE TOT COR TOTES I CADA UNA DE LES PARAULES, DESDE EL SIMPLE “ÀNIMS” FINS ALS MISSATGES PER FASCICULS (JA SE SAP AIXÓ DELS 140 CARACTERS...)MEGALLARGS A ONS EM DEIEU TANTES I TANTES COSES BONIQUES DE LA MEVA PERSONA, DE LA VIDA...

Vull que sapigueu, que mai he perdut la il·lusió per viure, les ganes de viure, el somriure a la feina, i que tot i el meu dolor, sempre m’he aixecat del llit, dormís o no, plorés 20hores o 4 totalment convençuda de que fins el que el meu cor no em digui: “fins aquí, s’ha acabat la nostre feina a aquest món” jo no penso parar ni un sol dia d’agrair a la vida aquesta oportunitat.

Vull fer-vos arribar a tots i cada un de vosaltres el meu agraïment i que sapigueu que aquí teniu una amiga també per a quan la necessiteu.

No vaig poder respondre tots els missatges i a molts us responia amb un simple gracies,  aprofito per demanar disculpes si algú no es va sentir correspost, sincerament, per moments perdia les ganes i forces per fer res mes que plorar.

Però heu guanyat un follow fidel com a MINIM eeeeeeh ;)

El que mes em va agradar, va ser veure que encara hi havem molta gent que valorem a les persones, les estimem i les fem veure lo important que son per nosaltres en vida, que parlem be de les persones en vida i els hi diem, i que no cal morir-se perquè et dediquin paraules boniques.

En especial vull donar les gracies A.G. un home admirable.
Tens uns valors personals, que mes enllà dels teus coneixements i de la teva tasca, et fa molt però que molt gran.

Vull compartir amb tots vosaltres els missatges que em va dedicar diumenge quan tornava del funeral - homenatge perquè quan ja creia que no tenia mes llàgrimes, em va fer plorar, en aquell moment d’ alegria:

Em deia i cito textualment:

“Deu meu, ets una persona plena de força, la vida t’omple de proves que no et mereixes, t’admiro tant perquè superes amb valentia les situacions, Vero, ets tant especial que els que viuen prop teu no saben la sort que tenen, tens cura de tot i penses sempre amb els altres mes que amb tu, un fet que et fa tan humana, tan persona, si molts fóssim com tu el mon fora un lloc ple de justícia, alegria, progrés i felicitat  (jo li responia: no em queda una altre, no et pensis, ploro molt, ploro com una nena i per moments sento que perdo les forces, aquests dies veure tota la meva gent destrossada i no poder fer mes que plorar m’ha fet molt infeliç, hem patit tant, hem rumiat tant de tot...estem cansats, però a la fi avui després de quasi 16h d’homenatge tots junts ens sentim molt millor tots, hem rigut i hem recuperat les forces la il·lusió i el somriure, així que toca descansar i continuar recordant-lo tots els dies de la nostre vida amb llàgrimes, si, pero també amb somriures, gracies A.G. )-ell contínuava- veus vero, tu ho dius “tots junts ens sentim millor tots, hem rigut hem recuperat les forces la il·lusió i el somriure”, sols les persones amb una vitalitat interior com tu poden superar tots els oceans de problemes i les nits d’angoixa, i a mes contagien de força a la resta. Al plorar foragites el sentiment de door, d’impotència  i deixes que triomfi la il·lusió i sorgeixi el somriure que dona escalf al qui et veu (jo li responia: Ostres A.G. moltes gracies cauen llàgrimes llegint coses tan boniques et ben asseguro que si que saben valorar-me em sento molt estimada i els estimo igual, poden passar-me mil coses a la meva vida pero m’es ben igual, si algo tinc es amor, una gran família i gent que m’estima. Gracies de tot cor per aquestes paraules tan boniques, m’omplen de felicitat, de veritat)-ell continuava- cert Vero, tens la sort de sentir-te valorada i estimada, pero aquesta sort no es fruit del atzar, es perquè tu amb el teu esforç i transparència permets que et valorin i fas que t’estimen, tu i jo gairebé no ens coneixem, pero desde el primer dia vaig percebre la teva força interior, i la teva generositat, sols puc dir-te gracies, i som nosaltres els qui gracies a tu podem superar  tots els obstacles."

Us ho juro. No tinc paraules.

Si el meu patiment serveix per a que sols una persona al món tregui forces, sigui feliç i continuï endavant confiant i veient que existeix molta gent de bona fe en aquest mon de serps verinoses, ja soc feliç.

“Me llena de orgullo y de satisfacción” hahaha, no, fora conyes, he elegit aquest missatge perque penso que resumeix una mica tots els missatges rebuts i no sols últimament, si no amb l’apartat “el pitjor dia de la meva vida” del qual encara rebo correus i missatges super bonics i agraeixo de tot cor a tothom.

No em considero cap exemple a seguir ni molt menys, i a vegades m’angoixa el pensar que soc admirada perque no trobo motiu, no he fet res per caviar el mon, no he fet res pel mon pero si que es cert que pel meu mon, dedico la vida sencera EN VIDA!! ;p

A tots els que em dieu que no sabeu com ho faig, em demaneu explicacions d’on trec les forces, el somriure, la alegria, sincerament, es que no ho se!!Soc feliç!!
Nomes puc dir que un dia vaig llegir: “ningú va dir que la vida fos fàcil, simplement que mereixia la pena viure-la” i desde llavors, em llevo cada dia amb un somriure, visc intensament tot, tant lo bo com lo dolent i he pogut comprovar fins i tot amb els moments aquests que es cert: MEREIX LA PENA I MOLT!

Crec que potser la millor cançó que defineix el meu comportament es aquesta:


Com diu: “la verdad, de otra forma es que yo no se hacerlo” i potser per aixo no li veig mèrit. J

MOLTES GRACIES A TOTS I TOTES!!!

dilluns, 23 d’abril de 2012

Una independentista a Santa Coloma de Gramenet



Avui amb motiu de la festa de Sant Jordi, m he llevat en un d aquells dies en que estàs súper contenta, tens ganes de sortir al carrer i veure, viure, la festa mes bonica del teu País.
Llibres, roses, banderes catalanes per tot arreu, gent passejant, homes, nois, pares, germans, tots amb roses a les mans, es preciós sortir al carrer en un dia així tot i que, com avui, no fes bon temps del tot.

Desprès de la jornada laboral, m he passat per l ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, recordant que allà sempre posen parades amb molts llibres i roses de tots tipus i colors..

En arribar, veig que hi ha mil parades : CiU, ICV, “LATINOS DE FONDO”, “ EL GRANDE CHE” “plataforma dels indignats” “abaccus”...


Sabeu que buscava jo, no??
Una sola parada d ERC, una sola parada amb una estelada, amb llibres, punts de llibres, borses no se, alguna bandera estelada per petitona que fos, però no...

No he trobat res!!!

Indignada, i pensant en posar me rastes algun dia, he marxat a casa pensant:

Que vull demanar a una “ciutat” que es del PSC i merengue... (i si, dic merengue perquè dissabte passat, desprès de la derrota al barça-madrid, Santa Coloma de Gramenet, centre, semblava Madrid, impregnada de banderes espanyoles, bufandes i camisetes merengues que encara treien pols, i gent que donava vergonya de sentir los cridar..)

Total, que com dissabte nit, he tornat a casa pensant:

- Que fàcil es ser una ovella mes a un ramat...

Ara, quan ets l ovella negra del teu barri, amb dies com aquests, reflexiones i te n adones de que es molt difícil ser jo a un lloc que omple la boca de molts quan diuen que aquí accepten tothom, que aquí tenen de totes les cultures...
Lo pitjor, es que si, realment, es així, pots veure des de la “xocolateria manchega” fins “el tablao flamenco de Santa Coloma de Gramenet”, ara, no demanis cultura catalana, no demanis una simple parada d ERC, no demanis estelades..

A vegades sembla que aquí la independència, es nul·la.
Si no fos perquè conec amics Colomencs que son catalans independentistes pensaria que soc un bitxo raro, un poll perdut al cap d un nadó.

Sort que si algo tenim la gent Colomenca, es que respectem tot tipus de gent i ideologies, però em falta algo, em falta poder viure la meva cultura, al meu barri.

Dedicat a @Sersalva1865 una promessa, es una promessa!! ;)

http://www.youtube.com/watch?v=enbcjB3aHkE


dimarts, 10 d’abril de 2012

Princeses


L altre dia, era veient infidels, i en un dels capítols, la Paula reflexionava sobre el tipus de princeses que existeixen, em va impressionar tant que he decidit dedicar hi una entrada al bloc a la seva reflexió.
Deia i cito textualment:


“Hi ha un tipus de princesa que es passa la vida esperant que sigui el dia de la festa, però quan la festa arriba es queda a un racó i es incapaç de ballar.”




“Hi han princeses que volen ser les millors, estudien molt treballen massa, dormen poc i la majoria de vegades la festa es fa sense elles.”


“N hi ha d altres que sempre tenen la sensació de ser a la festa equivocada.”




“Algunes princeses sempre estan desitjant que la festa s acabi per despintar se les ungles, descalçar se i quedar se amb elles mateixes.”


“I després som les altres, les que no volem ser princeses, ens passem la vida barallant nos amb tothom fins que al final deixen de convidar nos al ball.”




Se que ara mateix us esteu preguntant amb quin tipus de princesa em defineixo jo, si es que soc de les que vol ser princesa, però jo penso, que totes, passem temporades en que ens sentim fora de joc, ens sentim amb ganes de arribar a casa i estar còmode, princeses que de tant treballar i estudiar ens hem perdut moltes festes, i no princeses, que barallem i ens quedem a casa.

Fins i tot, m he quedat sense ballar perquè no tenia valor de sortir quan va arribar el moment.

Ara mateix, no vull ser princesa, no barallo, simplement ballo quan vull i quan no, em quedo a casa.
A vegades em perdo el ball, d altres soc l anima de la festa tot i trobar me en el lloc equivocat, pero sabeu que?

La vida m ha ensenyat que sempre hi ha temps per a tot i que quan es el teu moment ho veus clar, així que el dia que arribi el meu moment, el meu dia, penso ballar com si fos l últim dels meus dies, sense por a res, sense pensar en quan arribi a casa, les coses que haig de fer i/o les batalles que pugui tenir.

Així que si, soc una princesa que espera el moment del ball, mentre estudia molt, treballa massa i mes d un moment es sent al lloc equivocat, desitjant mes d un dia arribar a casa per treure’m tot i ser jo mateixa, i quan no em conviden a una festa i em perdo el ball, penso : i que? Ni era el meu ball, ni em sento princesa.

Aquí teniu el tipus de princesa que sóc.

https://www.youtube.com/watch?v=OQfdX5tVwZg



divendres, 23 de març de 2012

Ja tinc un "blogger"

Escolteu això esta molt be, puc escriure i blablabla
Però l important:

Per que tothom te blogguers mega ultra guapos i el meu es una cacota?
He vist rellotges amb l hora, el temps al teu poble, i coses súper xules i jo no se posar res!!!
A mes, com puc seguir altres blogs?

Jopetas no entenc res!

A mes, m han dit, bueno vaig llegir al blog d un amic, que s em redirigeix al .es, i no se com fer ho per a que no ho faci, algun freak informàtic voluntari per explicar-me totes aquestes coses??

Bueno vale, també em val una persona normal que entengui de blogs ;p